Relat de la fortificació es Fortí, també el Hornabeque. Per J.J.J.

Aquí teniu un gran relat històric i fotos de la fortificació es Fortí, també Hornabeque, que han publicat els nostres amics de l’Associació Som Serralta i escrit per en Juan José Juan.

Recordar que el nostre Escut de l’Estendard se varen fer d’acord amb el fonaments del perímetre de la fortificació  i que dóna nom a la barriada. 

Extraordinari plànol de l’any 1736 del fortí militar conegut com “Hornabeque”, en el qual apareix a poca distància el Rafal del Camp d’en Serralta, igualment una mica més lluny Can Massanet, la línia discontínua que les uneix possiblement fer referència a un sistema de flux de aigua potable per abastir la fortalesa.
La ubicació estratègica d’aquesta estructura militar no va ser casual, algunes antigues històries hi hem explicat en aquesta pàgina, però encara queda pendent de recordar per tots, un dels fets històrics més significatius succeït en aquest lloc, esborrat forçosament de la memòria històrica de Ciutat .
J.J.J.
…………………………………………………………………………………..
Extraordinario plano del año 1736 del fortín militar conocido como Hornabeque, en el aparece a escasa distancia el Rafal del Camp d’en Serralta, igualmente un poco más lejos Can Massanet, la línea discontinua que las une posiblemente hiciese referencia a un sistema de flujo de agua potable para abastecer la fortaleza.
La ubicación estratégica de esta estructura militar no fue casual, algunas antiguas historias hemos contado sobre ella en esta página, pero aún queda pendiente recordar para todos, uno de los hechos históricos más significativos acaecido en ese lugar, borrado forzosamente de la memoria histórica de «Ciutat».
J.J.J.
Com vam avançar en la publicació anterior, la desmemòria induïda amb què es va castigar la zona del Camp d’en Serralta des de finals dels anys 30, tenia les seves raons doctrinals que van funcionar de forma molt eficaç. Com és comprensible… tots ho relacionaríem amb el que va representar aquella concentració industrial i obrera renovadora que s’hi va donar, però hi afegirem una altra raó ideològica, fets històrics esdevinguts al recinte fortificat del “Hornabeque”, eren recordats antigament com una exaltació a l’heroïcitat i la tradició, a tal punt explicaven, que els nins en els seus jocs emulaven la gesta, i les organitzacions juvenils pertanyents al moviment escoltista (Boy Scouts), van convertir el “Hornabeque” en punt freqüent de visita, per narrar “in situ” els fets del passat. Per les autoritats sorgides després de la contesa civil, aquell record era prohibit completament, ràpidament s’obre subtilment per sotmetre’l a la desmemòria, i els més vells relataven que segurament aquesta raó va ser un afegit més, per justificar la divisió al pla d’un gran barri vantguardista creat per Calvet el 1901, segurament coneixedor de la història, ja que va projectar una plaça al punt exacte on es va aixecar la fortalesa del “Hornabeque”, que seria l’epicentre de tota aquella zona, després de la divisió pel nou pla, aquella plaça quedaria fraccionada entre dos barris, (el Camp d’en Serralta creat el 1871, i el nou barri del “Fortín” creat el 1941) i només amb l’interès de ser una via important de comunicació per al trànsit de la nostra ciutat.
Calia explicar-ho abans de narrar la història, perquè tots entenguem la perillosa càrrega simbòlica que apreciaven aquelles forces sorgides del cop d’estat del 1936.
A la propera entrega explicarem aquella història, emmarcant-la en el seu context històric.
Continuarà…
J.J.J.
……………………………………………………………………….
Como adelantamos en la anterior publicación, la desmemoria inducida con la que se castigó la zona del Camp d’en Serralta desde finales de los años 30, tenía sus razones doctrinales que funcionaron de forma muy eficaz. Como es compresible… todos lo relacionaríamos con lo que represento aquella concentración industrial y obrera renovadora que se dio en ella, pero añadiremos otra razón ideológica, hechos históricos acontecidos en el recinto fortificado del Hornabeque, eran recordados antiguamente como una exaltación a la heroicidad y la tradición, a tal punto contaban, que los niños en sus juegos emulaban la gesta, y las organizaciones juveniles pertenecientes al movimiento escultista (Boy Scouts), convirtieron el Hornabeque en punto frecuente de visita, para narrar “in situ” los hechos del pasado. Para las autoridades surgidas tras la contienda civil, aquel recuerdo era prohibido completamente, rápidamente se obro sutilmente para someterlo a la desmemoria, y los más viejos relataban que seguramente esta razón fue un añadido más, para justificar la división al plan de un gran barrio vanguardista creado por Calvet en 1901, seguramente conocedor de la historia, ya que proyecto una plaza en el punto exacto donde se levantó la fortaleza del Hornabeque, que sería el epicentro de toda aquella zona, tras la división por el nuevo plan, aquella plaza quedaría fraccionada entre dos barrios, (el Camp d’en Serralta creado 1871, y el nuevo barrio del Fortín creado en 1941) y solo con el interés de ser una vía importante de comunicación para el tráfico de nuestra ciudad.
Se debía explicar esto antes de contar la historia, para que todos entendamos la peligrosa carga simbólica que apreciaban aquellas fuerzas surgidas del golpe de estado de 1936.
En la próxima entrega contaremos aquella historia, enmarcándola en su contexto histórico.
Continuará…
J.J.J.
Es Fortí (HORNABEQUE)

Va quedar pendent acabar la redacció que vam iniciar anteriorment del Hornabeque, tot intentar resumir és una mica extens, però veureu que vos ajudarà a entendre aquesta història, i vos sorprendrà… Per qui la vulgui ampliar, seguint la informació que aquí apareix, podrà trobar documentació històrica i treballs suficients a la xarxa.

Archiduque Carlos Francisco de Habsburgo y Neoburgo (1685-1740)
En morir l’any 1700 el rei Carles II sense descendència (dinastia dels Habsburg), les corts un mes abans, van tenir el dilema de nomenar ràpidament un successor, la decisió serà que Felip de Borbó duc d’Anjou, sigui qui regni tots els regnes hispànics i les Índies, amb el nom de Felip V. Però els interessos internacionals de la casa dels Àustria, va provocar que no fos acceptat per diferents països (Àustria, Anglaterra, Prússia, Holanda i tot el Sacre Imperi Romà Germànic), al•legant que podia donar-se una suposada unió d’Espanya i França per vincle familiar que crearia una superpotència ( Lluís XIV era padrí de Felip V). La situació va desembocar en un gran conflicte bèl•lic internacional, passant a ser conegut històricament com la “Guerra de successió espanyola”, es van enfrontar per governar els regnes hispànics i les Índies, Felipe V de Borbón duque de Anjou (1683-1746), i la casa d’Àustria amb l’ Archiduque Carlos Francisco de Habsburgo y Neoburgo (1685-1740).
El 13 de novembre de 1700, s’informa de la mort de Carles II i del seu successor al Gran i General Consell, Ciutat de Mallorca no triga a proclamar com nou rei el duc d’Anjou, es crea una ambaixada que viatjaria a Madrid per assistir a la proclamació de Felip V, el rei per assegurar-se el control, nomena virrei a Francisco de Pueyo, i el franciscà Antonio de la Portilla nou bisbe, tots dos adeptes a la nova dinastia, però la ciutadania no tenia el sentiment clar, una frase de Lluís XIV al seu nét va córrer com la pólvora “Sigues bon espanyol, aquest és el teu primer deure, però recorda’t que has nascut francès, i guarda la unió”, la corona d’Aragó, regne al qual pertanyíem nosaltres, no aprovava que un rei francès i poc coneixedor del seu país, arribés a governar de manera absolutista des de Madrid… però mantenia la fidelitat.
Felipe V de Borbón duque de Anjou (1683-1746)

El 23 d’agost de 1702 esclata la guerra, una flota combinada anglo-holandesa dóna el primer cop atacant “Cadiz”, immediatament arriben ordres des de la capital per reclutar barons entre disset i seixanta anys, per anar a la guerra, en aquest mateix moment s’inicia per ordre del virrei Pueyo, una purga que durà a la presó tot sospitós de no ser lleial a Felip V, l’acció va justificar que esclatin protestes per tota la ciutat, els mariners prendrien part important en les protestes (són un dels grups assenyalats pel virrei), en aquell moment apareixen sempre als carrers pasquins favorables a la casa dels Àustria, la noblesa alarmada requerirà mesures, pocs dies després arriba un contingent de 200 soldats francesos de reforç, que s’aquarteraran al castell de Sant Carles , la situació s’agreuja i la població continua amb les protestes, les consecutives victòries de l’aliança favorable als Àustria, ajuda al fet que la noblesa es divideixi en dos blocs enfrontats, els botifarres o botifler anomenats així des de llavors lleials a Felip V , s’enfronten als favorables a l’Arxiduc Carles.( fets similars a tot el regne d’Aragó, donaran motius suficients per la rebel•lió que recolzaria la casa dels Àustries).

El 24 de setembre de 1706 s’albira una gran flota, que l’endemà al matí entrarà amenaçant a la badia de la ciutat (la il•lustració holandesa inclosa, reflecteix aquell moment), l’esquadra aliada està composta per unes trenta naus, capitanejades per l’almirall Leake, que immediatament fa arribar una carta del mateix Arxiduc Carles al virrei Pueyo, instant a la sensatesa per lliurar la plaça, aquesta serà llegida davant una comitiva composta per nobles botifarres, que poc després comunicarien a Leake que no accedirien a tal petició. L’endemà una representació de la mateixa, es disposa a revisar les defenses de la ciutat, però seran assaltats per una gentada armada, provinent del Puig de Sant Pere, barri que s’ha aixecat en armes a favor de la causa dels Àustria, el capità Gabriel de Berga i Santacília fa front a la multitud, morirà en aquest mateix lloc d’un tir a boca de canó, el fet provoca que les autoritats entrin en pànic, es retirin dels carrers i es refugiïn a casa seva. La rebel•lió s’estén per Ciutat i ràpidament prenen el poder, s’envia un missatge a l’almirall Lake, que llançarà salves de celebració, preses per un atac que augmentaria el pànic dels botifarres, aquella mateixa nit, tant el virrei com els membres del Gran i General Consell redactaran les condicions de rendició, la capitulació se signarien a bord del vaixell “Prince Jorge”, el dia 28 de setembre de 1706, i al crit de “Visca Carles i fora botifarres i fora galls” Ciutat esclataria en alegria, engalanant-se i celebrant festes durant diversos dies, els nobles que van recolzar la rebel•lió a favor de la causa dels Àustria, com els Dezcallar, Burgues-Saforteza, Sureda de Sant Martí o els Truyols, seran recompensats alguns fins rebran càrrecs, el comte de Zavellá serà nomenat nou virrei de Mallorca, i Nicolau Truyols viatjarà com ambaixador a Barcelona per retre homenatge al Arxiduc Carles, no obstant les Cases Despuig, Dameto, Cotoner, Sureda o Togores passaran temps difícils, i alguns prendran el desterrament. Durant un llarg període les illes ajudarien la causa del Arxiduc Carles, en la mesura de les seves possibilitats, enviant diners, alguns homes i queviures, sempre amb vaixells i tripulacions molt experimentades, que aconseguien amb gran destresa burlar el bloqueig naval a què se sotmetia a les ciutats rebels de la península, com València i Barcelona. El 25 d’abril de 1707 l’exèrcit de Felip V venç el de Carles d’Àustria a la Batalla de “Almansa”. La guerra s’agreuja, arriben a l’illa refugiats de les zones reconquestes per l’exèrcit felipista, el 5 de novembre de 1712 Felip V renuncia a ser hereu de la corona de França, aquest fet afavorirà que s’iniciïn negociacions per part de les nacions contendents , aconseguint que el 11 d’abril de 1713 se signés a “Utrecht” el primer tractat de pau, es pacta i es fan concessions territorials, Menorca passarà a mans angleses, igual que el “Peñón de Gibraltar”. El territori del regne d’Aragó que encara resisteix i no es rendeix, queda tot sol a la guerra i la resistència es pagarà molt cara, es nomena nou virrei al general d’artilleria Marqués de Rubí, de mica en mica l’exèrcit de Felip V, va conquerint els territoris rebels, el 5 d’agost s’albiren quatre galeres i una galeota a la badia de la capital mallorquina, per instar la rendició acordada a “Utrecht”, el virrei Rubí, com a militar pundonorós, es declarava disposat a sacrificar-se abans de permetre que l’enemic posés el seu peu a l’illa.

El 11 de setembre de 1714, després d’un setge d’un any dur, és presa en sagnant lluita Barcelona. La sort està feta, les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera, solitàries esperen l’atac final, l’exemple de Barcelona no podia deixar d’influir en l’ànim dels illencs, vacil•lant entre una resistència inútil i temerària i el desig de conservar els seus privilegis i el règim secular. Consta als llibres dels Jurats que per aquest temps, es posen en pràctica els plans defensius del Virrei Rubí, emmagatzemen aliments per la població, es van aprovisionar bastiments, es van ajuntar més de mil cavalls, es van artillar els baluards amb 753 bales portades de Nàpols , i es creés el regiment de la Coronela format pels gremis, agrupats en 23 companyies, un vaixell holandès descarrega 134 barrils de pólvora, s’anuncia que Sa Majestat Cesària, (Carles ara emperador del Sacre Imperi Romà Germànic) enviava tropes imperials, es proveïa de municions a la ciutat d’Alcúdia, reforcen la Porrassa, Andratx i altres possibles llocs de desembarcament, queda constància escrita de l’arribada el 2 de febrer de 1715 de soldats experimentats enviats per l’emperador Carles des de Nàpols, amb canons, granades i barrils de pólvora. Els soldats eren alemanys e italians comandats pel coronel Barón Ludovico Rohx, amb els seus comandaments el Tinent Coronel Barón Cecke, els seus 5 capitans Wetzel, Sigingen, Toldo, Wallys i Ofsnabrugy i el sergent major el marquès Wenceslao Sutsecarin , vestien corbatins vermellosos, 200 van ser allotjats al castell de Bellver amb el Tinent Coronel Barón Cecke, la resta prop de 1000 soldats s’acomodarien a la fortalesa artillada del Hornabeque (construïda el 1670), s’ordena atrinxerar i fortificar el perímetre, l’endemà es presenta voluntàriament una gentada d’homes i dones a la porta de Jesús per realitzar les tasques, jurats, síndics i el Virrei Rubí, van ser els primers a tirar peu a terra per prestar-se a tals treballs, es pren la decisió de desterrar o empresonar els sospitosos de ser partidaris del rei Felip, s’han d’enderrocar les cases dels ravals exteriors propers a les portes de Jesús, Pintada, Sant Antoni i Santa Catalina, per això es va fer venir els picapedrers de les viles, però un nucli veïnal de la porta de Santa Catalina es va oferir a canvi de no enderrocar casa seva, a construir una línia de defensa que facilités batre l’enemic amb artilleria i amb mosquet (d’aquí va sorgir Sa Feixina), mentrestant una força naval es concentra a Barcelona, que consistirà en 22 naus del Rei amb 1.034 canons i 7.958 homes de dotació, més 202 fletats o contractats i 224 embarcacions de divers tipus (brulots, galeres, jabeques, tartanes etc.), en total 440 vaixells ordenats en tres divisions.
En aquesta flota van embarcar 40 batallons d’infanteria i 48 esquadrons de cavalleria i dragons amb 29.886 homes i 2.792 cavalls, el comboi surt el 11 de juny rumb a Mallorca, dos dies després algunes naus entren a la badia de Santa Ponça, són atacades amb artilleria per soldats del Baró Rohx, la flota es divideix, aconseguint desembarcar dia 15 a la zona de llevant a Cala Ferrera, fins a Cala Llonga es formarà una primera línia per desembarcar la infanteria, la cavalleria ho fa a Cala Figuera, el 21 la flota entra a la badia d’Alcúdia, la ciutat té una guarnició composta per 300 homes ben proveïda, influents nobles mallorquins botifarres vinguts amb la flota, insten a la rendició immediata d’Alcúdia per evitar mals majors, la rendició converteix el lloc en una zona perfecta on es concentra tot el contingent per iniciar la presa de l’illa, el qual a les ordres del general francès Claude d’Asfeld posarà rumb cap a la capital amb 30.000 homes, el Virrei Rubí confia en la fortalesa de la plaça que representa Ciutat, en espera que fructifiquin les negociacions de l’emperador Carles amb els britànics perquè ofereixin suport, la ciutat resistirà, s’entaulen escaramusses que frenen l’avanç, mentre el Hornabeque rep alguns reforços, procedents de refugiats peninsulars que s’uneixen per lluitar, la resistència oferta no impedeix que l’exèrcit d’Asfeld avanci, el mateix Virrei Rubí realitzarà un últim atac amb cavalleria a Sant Marçal, que farà retrocedir fins a Santa Maria als atacants, arribat aquest punt el Hornabeque prendrà protagonisme, ja que després del gran contingent atacant i la notícia de la rendició d’Eivissa i Formentera, la situació requerirà una reunió urgent, on tots els estaments i la població, van assumir el sacrifici inútil que suposava la resistència, la rendició per al Baró Rohx present en ella, suposa una deshonra i no pot garantir que l’enemic la respecti, per la qual cosa es negarà a rendir el Hornabeque, sabedors les forces assetjadores dels fets, llancen un missatge en què indicaran, que cap punt de la capital ha d’oferir resistència, en cas contrari l’armada fondejada a la badia, iniciaria un bombardeig a tota la capital amb tota la seva força, explicava l’antiga tradició, que finalment la població majoritàriament dones i nins, acompanyant el Virrei, es van presentar a les rodalies del Hornabeque pregant al Baró Rohx que deposés la seva actitud, davant aquella llastimosa escena, hi accediria amb la condició que la capitulació fos respectada amb honor per el general D’Asfeld. Immediatament s’insta a la redacció dels capítols de la rendició, que principalment es referiran a la seguretat d’honres, vides i hisenda dels habitants, perdó per a naturals i estrangers, confirmació dels privilegis, respecte a esglésies i llocs sagrats i a totes les persones. A l’auba del 2 de juliol , el Baró des de el Hornabeque, veurà entrar per la porta de Jesús dos oficials amb les seves trompetes que van anar fins a palau, on s’ajustaria la capitulació a les 9 del matí, el mateix dia a les 5 de s’horabaixa van sortir aquests oficials amb quatre cavallers de la ciutat, més dos capitans que van anar d’ostatges al camp, d’on van venir a la plaça dos més de la mateixa graduació. Es van signar dues capitulacions, una per a l’evacuació de les illes de Mallorca i Eivissa per les tropes que les guarnien, les quals amb les seves armes i bagatges, amb bandera i tambor batent sortirien de la plaça i serien transportades a Sardenya i altres redactades per la Ciutat i Regne que en general van ser acceptades, manco el capítol referent a la conservació dels privilegis i del règim privatiu que es va reservar a la resolució del Rei. Després d’un mes de dura resistència, el 11 de juliol el Hornabeque arriarà la bandera i el Virrei Rubí lliurarà les claus de Ciutat de Mallorca al general Claude d’Asfeld. Contaven que poc després sortirien desfilant els soldats del Baró Rohx de la fortalesa, per embarcar al costat de moltes famílies que s’exiliarien per sempre, aquell dia tota la ciutat amb tristesa va sortir a acomiadar-los, temps enrere, aquell lloc es recordaria com l’últim bastió de resistència de un regne extingit.
El 28 de novembre de 1715 el Rei Felip V contestà a la resolució, promulgant “El decreto de Nueva Planta”, pel qual quedaren abolits les lleis i institucions pròpies, i el Regne de Mallorca deixava d’existir.
Ara que cadascú lliurement, interpreti aquesta història com vulgui, i esper que quan passeu per aquest lloc ho veieu amb altres ulls, i entengueu perquè el Hornabeque inspirà tantes coses en el passat, i el perill que suposava per a altres recordar-ho. Els dos barris hereus del lloc on un dia es va alçar, potser recordant la seva història legítima, també aconseguiran honrar-lo.
J.J.J.
………………………………………………………………………………….
Quedo pendiente terminar la redacción que iniciamos anteriormente del Hornabeque, aun intentado resumir es algo extenso, pero veréis que os ayudara a entender esta historia y os sorprenderá… Para el que quiera ampliarla, siguiendo la información que aquí aparece, podrá encontrar documentación histórica y trabajos suficientes en la red.
Al morir en el año 1700 el rey Carlos II sin descendencia (dinastía de los Habsburgo), las cortes un mes antes, tuvieron el dilema de nombrar rápidamente un sucesor, la decisión será que Felipe de Borbón duque de Anjou, sea quien reine todos los reinos hispánicos y las Indias, con el nombre de Felipe V. Pero los intereses internacionales de la casa de los Austria, provoco que no fuese aceptado por distintos países (Austria, Inglaterra, Prusia, Holanda y todo el Sacro Imperio Romano Germánico), alegando que podía darse una supuesta unión de España y Francia por vínculo familiar que crearía una superpotencia (Luis XIV era abuelo de Felipe V). La situación desemboco en un gran conflicto bélico internacional, pasando a ser conocido históricamente como “Guerra de sucesión española”, se enfrentaron para gobernar los reinos hispánicos y las Indias, Felipe V de Borbón duque de Anjou (1683-1746), y la casa de los Austria con el Archiduque Carlos Francisco de Habsburgo y Neoburgo (1685-1740).
El 13 de noviembre de 1700, se informa del fallecimiento de Carlos II y de su sucesor al “Gran i General Consell”, Ciutat de Mallorca no tarda en proclamar como nuevo rey al duque de Anjou, se crea una embajada que viajaría a Madrid para asistir a la proclamación de Felipe V, el rey para asegurarse el control, nombrara virrey a Francisco de Pueyo, y al franciscano Antonio de la Portilla nuevo obispo, ambos adeptos a la nueva dinastía, pero la ciudadanía no tenía el sentimiento claro, una frase de Luis XIV a su nieto corrió como la pólvora “«Sé buen español, ése es tu primer deber, pero acuérdate de que has nacido francés, y mantén la unión”, la corona de Aragón, reino al cual pertenecíamos nosotros, no aprobaba que un rey francés y poco conocedor de su país, llegase a gobernar de forma absolutista desde Madrid… pero mantenía la fidelidad.
El 23 de agosto de 1702 estalla la guerra, una flota combinada anglo-holandesa da el primer golpe atacando Cádiz, inmediatamente llegan ordenes desde la capital para reclutar varones entre diecisiete y sesenta años, para ir a la guerra, en ese mismo momento se inicia por orden del virrey Pueyo, una purga que llevara a la cárcel a todo sospechoso de no ser leal a Felipe V, la acción justificara que estallen protestas por toda la ciudad, los marineros tomarían parte importante en las protestas(son uno de los grupos señalados por el virrey), en ese momento aparecen siempre en las calles pasquines favorables a la casa de los Austria, la nobleza alarmada requerirá medidas, pocos días después llega un contingente de 200 soldados franceses de refuerzo, que se acuartelaran en el castillo de San Carlos, la situación se agrava y la población continua con las protestas, las consecutivas victorias de la alianza favorable a los Austria, ayudara a que la nobleza se divida en dos bloques enfrentados, los “botifarres o botifler” llamados así desde entonces leales a Felipe V, se enfrentan a los favorables al Archiduque Carlos.( hechos similares en todo el reino de Aragón, darán motivos suficientes para la rebelión que apoyaría la casa de los Austrias).
El 24 de septiembre de 1706 se avista una gran flota, que a la mañana siguiente entrara amenazante en la bahía de la ciudad (la ilustración holandesa incluida, refleja aquel momento), la escuadra aliada está compuesta por unas treinta naves, capitaneadas por el almirante Leake, que inmediatamente hace llegar una carta del propio Archiduque Carlos al virrey Pueyo, instando a la sensatez para entregue la plaza, esta será leída ante una comitiva compuesta por nobles “botifarres”, que poco después comunicarían a Leake que no accederían a tal petición. Al día siguiente una representación de la misma, se dispone a revisar las defensas de la ciudad, pero serán asaltados por una muchedumbre armada, proveniente del Puig de Sant Pere, barrio que se ha levantado en armas a favor de la causa de los Austria, el capitán Gabriel de Berga i Santacília hace frente a la muchedumbre, morirá en ese mismo lugar de un disparo a bocajarro, el hecho provoca que las autoridades entren en pánico, se retiren de las calles y se refugien en sus casas. La rebelión se extiende por la ciudad y rápidamente toman el poder, se manda un mensaje al almirante Lake, que lanzara salvas de celebración, tomadas por un ataque que aumentaría el pánico de los “botifarres”, esa misma noche, tanto el virrey como los miembros del Gran i General Consell redactaban sus condiciones de rendición, la capitulación se firmarían abordo del buque “Prince Jorge”, el día 28 de septiembre de 1706, y al grito de “Visca Carles i fora botifarres i fora galls” Ciutat estallaría en júbilo y alegría, engalanándose y celebrando fiestas durante varios días, los nobles que apoyaron la rebelión a favor de la causa de los Austria, como los Dezcallar, Burgues-Zaforteza, Sureda de Sant Martí o los Truyols, serán recompensados algunos hasta recibirán cargos, el conde de Zavellá será nombrado nuevo virrey de Mallorca, y Nicolau Truyols viajara como embajador a Barcelona para rendir homenaje al archiduque Carlos, sin embargo las Casas Despuig, Dameto, Cotoner, Sureda o Togores pasaran tiempos difíciles, y algunos tomaran el destierro. Durante un largo periodo las islas ayudarían la causa del Archiduque Carlos, en la medida de sus posibilidades, mandando dinero, algunos hombres y víveres, siempre con bajeles y tripulaciones muy experimentadas, que conseguían con gran destreza burlar el bloqueo naval al que se sometía a las ciudades rebeldes de la península, como Valencia y Barcelona. El 25 de abril de 1707 el ejército de Felipe V vence al de Carlos de Austria en la Batalla de Almansa. La guerra se recrudece, llegan a la isla refugiados de las zonas reconquistas por el ejército felipista, el 5 de noviembre de 1712 Felipe V renuncia a ser heredero de la corona de Francia, este hecho favorecerá que se inicien negociaciones por parte de las naciones contendientes, consiguiendo que el 11 de abril de 1713 se firmara en “Utrecht” el primer tratado de paz, se pacta y se hacen concesiones territoriales, Menorca pasara a manos inglesas, al igual que el Peñón de Gibraltar. El territorio del reino de Aragón que aun resiste y no se rinde, queda solo en la contienda y la resistencia se pagara muy cara, se nombra nuevo virrey al general de artilleria Marqués de Rubí, paulatinamente el ejército de Felipe V, va conquistando los territorios rebeldes, el 5 de agosto se avistan cuatro galeras y una galeota en la bahía de la capital mallorquina, para instar a la rendición acordada en “Utrecht”, el virrey Rubí, como militar pundonoroso, se declaraba dispuesto a sacrificarse antes de permitir que el enemigo pusiera su planta en la isla.
El 11 de septiembre de 1714, tras un duro asedio de un año, es tomada en sangrienta lucha Barcelona. La suerte está echada, las islas de Mallorca, Ibiza y Formentera, solitarias esperan el ataque final, el ejemplo de Barcelona no podía dejar de influir en el ánimo de los isleños, vacilante entre una resistencia inútil y temeraria y el deseo de conservar sus privilegios y su régimen secular. Consta en los libros de los Jurados que por este tiempo, se ponen en práctica los planes defensivos del Virrey Rubí, almacenan alimentos para la población, se aprovisionaron bastimentos, se juntaron más de mil caballos, se artillaron los baluartes con 753 balas traídas de Nápoles, y se creara el regimiento de la Coronela formado por los gremios, agrupados en 23 compañías, un buque holandés descarga 134 barriles de pólvora, se anuncia que Su Majestad Cesárea, (Carlos ahora emperador del Sacro Imperio Romano Germánico) enviaba tropas imperiales, también se proveía de municiones a la ciudad de Alcudia, refuerzan la Porrassa, Andratx y otros posibles sitios de desembarco, queda constancia escrita de la llegada el 2 de febrero de 1715 de soldados experimentados enviados por el emperador Carlos desde Nápoles, con cañones, granadas y barriles de pólvora. Los soldados eran alemanes e italianos comandados por el coronel Barón Ludovico Rohx, con sus mandos el Teniente Coronel Barón Cecke, sus 5 capitanes Wetzel, Sigingen, Toldo, Wallys y Ofsnabrugy y el sargento mayor el marqués Wenceslao Sutsecarin , vestían uniforme blanco con vueltas y corbatines colorados, 200 fueron alojados en el castillo de Bellver con el Teniente Coronel Barón Cecke, el resto cerca de 1000 soldados se acomodarían en la fortaleza artillada del Hornabeque (construida en 1670), se ordena atrincherar y fortificar el perímetro, al día siguiente se presenta voluntariamente una muchedumbre de hombres y mujeres en la puerta de Jesús para realizar las tareas, jurados, síndicos y el Virrey Rubí, fueron los primeros en echar pie en tierra para prestarse a tales trabajos, se toma la decisión de desterrar o encarcelar a los sospechosos de ser partidarios del rey Felipe, deben derribarse las casas de los arrabales exteriores cercanos a las puertas de Jesús, Pintada, San Antonio y Santa Catalina, para lo que se hizo venir a los albañiles de las villas, pero un núcleo vecinal de la puerta de Santa Catalina se ofreció a cambio de no derruir sus casas, a construir una línea de defensa que facilitara batir al enemigo con artillería y con mosquete (de aquí surgió Sa Feixina), mientras tanto una fuerza naval se concentra en Barcelona, que consistirá en 22 navíos del Rey con 1.034 cañones y 7.958 hombres de dotación, más 202 fletados o contratados y 224 embarcaciones de diverso tipo (brulotes, galeras, jabeques, tartanas etc.), en total 440 buques ordenados en tres divisiones. En esta flota embarcaron 40 batallones de infantería y 48 escuadrones de caballería y dragones con 29.886 hombres y 2.792 caballos, el convoy sale el 11 de junio rumbo a Mallorca, dos días después algunas naves entran en la bahía de Santa Ponça, son atacadas con artillería por soldados del Barón Rohx, la flota se divide, consiguiendo desembarcar día 15 en la zona de levante en Cala Ferrera, hasta Cala Llonga se formara una primera línea para desembarcar la infantería, la caballería lo hace en Cala Figuera, el 21 la flota entra en la bahía de Alcudia, la ciudad tiene una guarnición compuesta por 300 hombres bien pertrechada, influyentes nobles mallorquines “botifarres” venidos con la flota, instan a la rendición inmediata de Alcudia para evitar males mayores, la rendición convierte el lugar en una zona perfecta donde se concentra todo el contingente para iniciar la toma de la isla, el cual a las órdenes del general francés Claude d’Asfeld pondrá rumbo hacia la capital con 30.000 hombres, el Virrey Rubí confía en la fortaleza de la plaza que representa Ciutat, a la espera que fructifiquen las negociaciones del emperador Carlos con los británicos para que ofrezcan apoyo, la ciudad resistirá, se entablan escaramuzas que frenan el avance, mientras el Hornabeque recibe algunos refuerzos, procedentes de refugiados peninsulares que se unen para luchar, la resistencia ofrecida no impide que el ejército d’Asfeld avance, el propio Virrey Rubí realizara un último ataque con caballería en San Marçal, que ara retroceder hasta Santa María a los atacantes, llegado este punto el Hornabeque tomara protagonismo, ya que tras el gran contingente atacante y la noticia de la rendición de Ibiza y Formentera, la situación requerirá una reunión urgente, donde todos los estamento y la población, asumieron el sacrificio inútil que suponía la resistencia, la rendición para el Barón Rohx presente en ella, supone una deshonra y no puede garantizar que el enemigo la respete, por lo que se negara a rendir el Hornabeque, sabedores las fuerzas sitiadoras de los hechos, lanzan un mensaje en el que indicaran, que ningún punto de la capital debe ofrecer resistencia, de lo contrario la armada fondeada en la bahía, iniciaría un bombardeo en toda la capital con toda su fuerza, contaba la antigua tradición, que finalmente la población en su mayoría mujeres y niños, acompañando al Virrey, se presentaron en las cercanías del Hornabeque rogando al Barón Rohx que depusiera su actitud, ante la desgarradora escena, accedería a ello con la condición que la capitulación fuese respetada con honor por el general D’Asfeld. Inmediatamente se insta a la redacción de los capítulos de la rendición, que principalmente se referirán a la seguridad de honras, vidas y hacienda de los habitantes, perdón para naturales y extranjeros, confirmación de los privilegios, respeto a iglesias y lugares sagrados y a todas las personas. En el amanecer del 2 de julio, el Barón desde el Hornabeque, vera entrar por la puerta de Jesús dos oficiales con sus trompetas que fueron hasta palacio, donde se ajustaría la capitulación a las 9 de la mañana, el mismo día a las 5 de la tarde salieron dichos oficiales con cuatro caballeros de la ciudad, más dos capitanes que fueron de rehenes al campo, de donde vinieron a la plaza otros dos de la misma graduación. Se firmaron dos capitulaciones, una para la evacuación de las islas de Mallorca e Ibiza por las tropas que las guarnecían, las cuales con sus armas y bagajes, con bandera y a tambor batiente saldrían de la plaza y serían transportadas a Cerdeña y otras redactadas por la Ciudad y Reino que en general fueron aceptadas, salvo el capítulo referente a la conservación de los privilegios y del régimen privativo que se reservó a la resolución del Rey. Tras un mes de dura resistencia, el 11 de julio el Hornabeque arriara la bandera y el Virrey Rubí entrega las llaves de Ciutat de Mallorca al general Claude d’Asfeld. Contaban que poco después saldrían desfilando los soldados del Barón Rohx la fortaleza, para embarcar junto a muchas familias que se exiliarían para siempre, aquel día toda la ciudad con tristeza salió a despedirlos, tiempo atrás, aquel lugar se recordaría como último bastión de resistencia de un reino extinguido.
El 28 de noviembre de 1715 el Rey Felipe V contesto a la resolución, promulgando El decreto de Nueva Planta, por el que quedaron abolidos las leyes e instituciones propias, y el Reino de Mallorca dejaba de existir.
Ahora que cada uno libremente, interprete esta historia como quiera, y espero que cuando paseéis por ese lugar lo veáis con otros ojos, y entendáis porque el Hornabeque inspiro tantas cosas en el pasado, y el peligro que suponía para otros recordarlo. Los dos barrios herederos del lugar donde un día se alzó, tal vez recordando su legítima historia, también conseguirán honrarlo.
J.J.J.